divendres, 22 de gener de 2010

Atención Radar!

Fa uns dies vaig llegir que als Alps han començat a possar radars a les pistes d'esquí. pel que em va semblar entendre, es tracta de que els esquiadors no baixin a més de 30 km per hora. Diuen els entesos que és per què en cas d'accident no es facin tant mal.

per una banda he de recòneixer que esquiadors per a saber a quina velocitat van (desconec si hi ha algun model d'esquí que porti un comptaquilòmetres incorporat). I per una altra banda, no sé pas com els identificaran, que jo sàpiga encara no han de dur cap matrícula enganxada al cul.

Tant és, sigui com sigui ja han trobat una nova manera de coartar la llibertat de les persones. Com sempre, l'autoritat troba la manera de sancionar i en canvi no pensa en que potser seria més beneficiós educar.

Dit això, i fent volar una mica la imaginació (o potser no tant...), quan trigaran a regular la velocitat a que hem de caminar? De fet a algun centre comercial hi ha cartells ben visibles on adverteix que està prohibit còrrer.

seguim imaginant.... Quan trigaran a decidir l'estona que podem estar prenent-nos un cafè?

Arribarà el dia en que s'estipulin uns lapses de temps standar per a estar al lavabo? (em refereixo a la cagadora, que deia el meu avi). Potser si arribem fins aquí se'ns acabaran, a alguns, les inoblidables estones de lectura en el més intim recolliment que ens dona aquesta estança.

Em sembla que una vegada més l'administració, o el poder, o com vulgueu dir-ne (procurant de no faltar el respecte a ningú) han confós, el que en algun moment de la història algú va sentenciar, com la velocitat i el tocino o la magnèsia amb la gimnàsia (gimnàstica, però no lliga) fins al punt que ens arribaran a trabucar de tal manera i fer que, com deia un bon amic meu, confonguem la "lle per la bé" (si voleu que faci gràcia heu de llegir: "lle pa la bé".

I abans no s'em oblidi, aprofito per dessitjar-vos a tots una bona esquiada!!!

dijous, 21 de gener de 2010

Em Sents!!!

Un marit, ja una mica gran, sospita que la seva esposa esta perdent l'oida i vol fer una prova per comprovar-ho. S'enva a l'habitació del costat i li pregunta: Pepeta, em sents? En no obtenir resposta, surt al passadis i li torna a preguntar: Pepeta carinyo, que em sents? Tampoc sent cap mena de resposta. Llavors finalment, decideix atansar-se al seu costat i li fa la mateixa pregunta: Pepetaaaa em sents!!!

Ella, ja una mica cansada i enfadada, li contesta: Marceliii et dic que siii, per tercera vegada pesat!!!


  1. A vegades no sentim perquè no escoltem?

  2. A vegades no escoltem però no sentim?

  3. A vegades sentim però no escoltem?

  4. A vegades ni sentim ni escoltem?

Sentir és una cosa i escoltar n'és una altra. A vegades sentim música, sentim ploure, una converça, etc.... Però no hi prestem cap mena d'atenció, perquè no ens interessa, perquè hi tenim al cap un altre problema, perquè estem encaparrats amb altres cabòries.


I com l'acudit, a vegades pensem que la culpa ès únicament nostra, per falta d'atenció, perquè em desconectat, per estrès per cansament.


Podriem tots plegats, fer un petit esforç, per poder escoltar, heus ací la qüestió. En fi, viure el dia a dia sense preses, amb més calma. Observar millor la vida i treure'n les teves propies conclusions.

dimecres, 20 de gener de 2010

Somnis de dia i de nit

Tenint en compte tal i com s'estan posant les coses, una de les sortides que tenim per sobreviure és somiar. De moment, els pensaments i els somnis encara son inviolables si tenim una mica de cura en no divulgar-los en excés. I econòmic.... Es pot somiar dormint a les fosques, salvaguardats i protegits per la solitud de la nit, i també es pot somiar despert, acaronats per la claror del sol com un prat verd que a primera hora del matí treu fum com si s'alliberés de les seves cabòries. Tant si somiem de dia com de nit, ningú no ens pot privar de somiar un bosc (potser d'aquells que no ens deixen veure els arbres) i caminar despreocupadament amb les mans a les butxaques al costat d'un riu. Sense pressa, sense neguit, mirant com l'aigua ens avança i nosaltres prenent consciència de que les gotes d'aigua que tot just ara ens acompanyen, en uns segons travessaran, per sota, el pont que nosaltres creuarem, per damunt, qui sap quan. Caminarem en pau amb nosaltres mateixos i amb la natura.



És per això que us demano respecte i que no feu soroll. Com més llarg sigui el somni, més lluny arribarem. I en despertar-nos veurem, tal i com deia en Miquel Martí i Pol:



....Que tot està per fer i tot és possible.

dimarts, 19 de gener de 2010

Qüestió d'afilar

Avui un explicaré un conte, no és meu, però hi afegiré el meu punt de vista.

A Canadà es celebrava el Campionat Mundial de talladors de troncs. Després de varis dies de competició, havien arribat a la final solament dos participans: un Canadenc i un Noruec.

La tasca estava molt ben organitzada. Cadascun d'ells tenia assignat un sector de bosc per talar troncs. Es tractava de veure que era capaç, de talar més troncs entre les vuit del matí i les quatre de la tarda. Qui tallés més troncs, seria el guanyador indiscutible.

A les vuit en punt, va començar la competició. Només se sentia l'intens i ritmic so de les destrals talan els troncs, fins que a les nou menys deu del matí, el Noruec va deixar de talar. El Canadenc, prenen el silenci del seu competidor com una oportunitat, va multiplicar per dos els seus esforços.

A les nou en punt, el Canadenc va sentir com el Noruec començava de nou a talar. Els dos participants van continuar talant els troncs dels arbres, fins que a les deu menys deu, el Noruec va tornar a parar. De nou el Canadenc va aprofitar al màximj la debilitat del contrincant, talant els troncs.

A les deu en punt, el Noruec va reprendre la seva tasca i , sensedescans va talar els troncs fins a les onze menys deu, quan de nou va tornar a parar. L'estat d'ànim del Canadenc es va inflar de confiança i començant a assaborir la victòria, va continuar talant els troncs a un ritme imparable.

Així van anar transcorrent les hores. cada vegada que faltaven deu minuts per a la hora en punt, el Noruec deixava de talar, i el Canadenc continuava amb la seva tasca. I així va ser fins que a les quatre de la tarda, el jutge va donar per acabada la competició. En aquell moment, el Canadenc estava segur que havia guanyat ell.

Però quan va descobrir que havia perdut es va quedar molt sorprés, no s'ho creia.

"Com ho has aconseguit?", va preguntar el Noruec. "Durant tot el dia, quan faltaven deu minuts per a l'hora en punt, t`he sentit parar. Llavors, com pot ser que hagis tallat més troncs que jo? "No és possible, no".

"És molt senzill", va respondre el Noruec. "És cert , cada hora, quan faltaven deu minuts per a la hora en punt, he parat. I mentre tu continuaves tallant, jo em dedicava a afilar la meva destral".

Hi ha gent a la vida que no es para a descansar ni a reflexionar, treballa sense descans per aconseguir els seus objectius, que ha vegades no s'assoleixen. També hi ha gent que es passa la vida treballant i no gaudeix del que fa, solament pensa en ser més que l'altre, en acumular, no gaudeix del que fa, solament sap conjugar el verb tenir i no el ser, i així els passa la vida, sense poder gaudir de res del que ha assolit amb tan d'esforç. Això pot passar per una malaltia prematura, una depressió, un cansament extrem, la vellesa, la mort, i la pèrdua del sentit vital.... Descansar és necessari, encara que estigui mal vist, i considerat un pèrdua de temps.

En els períodes de pèrdua de feina, d'una lesió o malaltia, o de ruptura amb la parella. Em d'agafar aquests moments de crisi personal per ser creatius, reflexius, per descansar i afilar les nostres eines i capacitats per poder oferir el millor de nosaltres mateixos quan tinguem una nova feina, o una nova parella. Hem de crèixer intel-lectualment i emocionalment, cuidar-nos i descansar per reprendre el camí amb idees noves per fer realitat els nostres somnis. Cap objectiu es tan important com estar bé amb nosaltres mateixos.

No es tracta de competir contra altres, sinó de cooperar, de donar a conèixer la nostra genialitat.

S'ha de fer alló que va amb els nostres pensaments i la nostra manera de fer i ser, amb la nostra filosofia de vida. I a vegades, s'ha d'anar contracorrent i ser rebel. I ho hem de fer per nosaltres mateixos, no per demostrar res a ningú. No ens hem de comparar i fer les coses perquè toca, és llei de vida, o perquè el meu amic o amiga ho fa o ho té. Deixem de demostrar al món el que valem, perquè ja som valuosos. Som valuosos, sense tenir parella, ni una bona feina. Hi ha feines en les quals no es té un gran sou, però si està bé, endavant.

Per cert, el conte o anècdota, el podreu trobar al llibre "La danza de amor de las hadas", de la Rosetta Forner.

dissabte, 16 de gener de 2010

Coses dels Mossos...

Llegia a El Periódico fa uns dies, una notícia, com la majoria, sense suc ni bruc. resulta que un senyor va robar una ambulància a Vic. Fins aquí crec que ho hem entés tots. Evidentment la policia el va persseguir, per què es veu que no està bé anar robant ambulàncies per aquests mons de déu i molt menys a Vic on no crec que en tinguin masses. A partir d'aqui us copio la resta de l'article tal i com va sortir publicat: "EL LLADRE AMB L'AMBULÀNCIA VA CIRCULAR 25 QUILÒMETRES FINS A SANT MARTÍ DE CENTELLES, ON VA SER INTERCEPTAT PER ELS MOSSOS D'ESCUADRA EN ESTAT D'EMBRIAGUESA"....

I jo que voleu que us digui? Trobo lleig robar ambulàncies, imagineu-vos els remordiments del lladre si algun familiar seu haguès necessitat l'ambulància per a una emergència. Trobo terrible circular 25 kms fins a Sant Martí de Centelles, i que la gent de Centelles em perdonin, però Ripoll és més bonic.... Ara i per aquí si que no hi passo!!! Que la policia en "estat d'embriaguesa" es dediqui a fer persecucions... ho trobo perillòs, lamentable i inadmisible. suposo que el conseller aquell ja deu haver prés les mesures oportunes. No voldria pas ser malpensat, però el peroidista que signa ho va fer amb les inicials PP.

A veure si ens retallaran encara més l'estatut per què tenim la policia en estat d'embriaguesa!!!

divendres, 15 de gener de 2010

Costa anar al lavabo...

Costa anar al lavabo fora de casa, vull dir.... Heu anat tots al lavabo abans de sortir de casa? És que això dels lavabos és complicat!

Hi ha la llegenda que estan sempre al fons a la dreta, i és mentida!!! Mira l'altre dia, en un bar, un tio va entrar corrents, cap al "fons a la dreta", i es va ficar a la cuina! Imagino els cuiners, tallant ceba, i plorant de la ceba... i de sobte, a la porta de la cuina un tio amb la bragueta abaixada... i veient a tothom plorant... Diu: "Sabia que no era el Lecquio, però que fes tanta pena...!!!"

De fet, si et pares a pensar, a mi no m'estranya que confonguin una cuina amb un lavabo. Com que ara els fan tan moderns i tan raros! Només distingir els que són de Nois i els de Noies, ja és pitjor que fer jeroglifics. Què costaria posar "Homes i Dones"? Bé, hi han llocs que n'hi haurien de posar un tercer.... No posar-ho clar, no. Dibuixets estranys. Uns sostenidors i uns calçotets. I si un paio es vol posar sostenidors? Un plàtan i dues taronges, que aquests són més atrevits. Hi ha qui posa peces de tornilleria, que aquest ja s'entén millor. O Hansel i Gretel, que sempre n'hi ha un pensant: "Hansel era tio o tia?". O inicials. això sí que és cardat, i no ho sembla. Un dia, vaig anar a un pub on hi havia una "Hac" a un lavabo i una "Ema" a l'altre. Jo no tenia gaire temps per reflexionar, i vaig entrar a la "Hac" d'hombres, perquè la "Ema" devia ser de mujeres, no? Clar normal oi? Doncs no. La "Hac" era d'hembras, i la "Ema", de machos. I la part explicable de l'anècdota acaba aquí.

Posem que encertis el lavabo correcte. Encén el llum. Vaaa, encén el llum, si tens pebrots. Sempre està integrat a les rajoles. Si ho aconsegueixes, el més probable és que s'apagui a mitja feina. Perquè ho programa un tio dolent.

Sort que et coneixes la teva pròpia anatomia! Que has d'acabar palpant tot aquell alicatat fins que tornes a trobar el botó.... Tu estàs a les fosques, nerviós i resant perquè no entri ningú, i entra algú i et troben enfilat a la pica.... I n'hi ha que s'encenen només movent-te. Hi ha lavabos molt moderns, que tenen unes cèl-lules fotoelèctriques, que si s'apaguen i estàs pixant, et mous una mica i s'encén de nou. Tu imagina't que entres en un lavabo i et trobes un tio remenant el cul. Dius: "Vosté a mi per qui m'ha pres?". "No, és que estic buscant la cèl-lula". "Les pessigolles m'estàs buscant, tu!!!". Total un merder, un merder.... I si et vols rentar les mans? Ahhh, amic. Si et vols rentar les mans, has d'anar mentalitzat que no hi haurà sabó, perquè desenganyar-te després és pitjor. has d'entrar dient-te interiorment: "El sabó és prescindible, el sabó és prescindible..."

I per eixugar-te, tens diverses opcions. La més comuna, un assecador de mans d'aire calent, que està fet amb motors d'avió, i segurament de la marca comercial sempre vista i mai coneguda. Ara bé, cuidado, que moltes vegades escalfen massa, que s'han passat amb la resistència. En conec un que se li va calcinar la monyeca. Li van dir: "Home, haver-te-la protegit. "No, si ja la protegia, però el jersei es va incendiar, i el rellotge es va fondre!". O potser hi ha tovalloles. Qui no ha topat amb la clàssica tovallola antigament blanca, i actualment marronosa, tovallola ronyosa que fa vuit mesos que no veu una rentadora i que, si l'animéssim una mica, caminaria sola: "Vinga, tovallola!!!" És la mateixa tovallola per a tot Catalunya! Que si camina? És l'Espinàs en tovallola! Que penses: i la catifa de l'Aladdin, que volava.... Volava? La ronya que devia tenir!!!

També hi ha aquelles tovalloles de paper. Alló va bé per eixugar-te, però per eixugar-te les mans, que més d'un l'ha fet servir per a unaltra cosa. El problema és que la paperera del lavabo es va omplint i omplint fins arribar a les dimensions d'una gran torre de babel, o millor, torre de Papel... que deixa el lavabo amb un aspecte que no fotografiaries si el volguessis vendre. O també hi ha aquella màquina infernal, una mena de tovallola sin fin, que està espatllada en un 75% dels casos, plena de taques pel lloc on s'ha aturat i que, sincerament, convida a sortit amb les mans mullades. Aleshores, què fas? Mans mullades, i als texans directament. Amenys que t'agradi el Cacaolat calent, que així t'estalvies eixugar les mans. Mans fredes, Cacaolat calent, ja ho deien. Però sempre et trobes un amic, "ei, xato, què fas?" que penses... "ara li donaré la mà i es pensarà que és pipi". ami m'ha passat. A la pregunta "ei xato, què fas?", vaig contestar "acabo de fer pipi". I li va quedar la cara de tots colors, que semblava la prova de la rana.

Així que amb perdó aneu cagats i pixats abans de sortir de casa.





dijous, 14 de gener de 2010

Nooo... no parissss!!!

Com es la teva relació amb l'altre sexe?

Una vegada una dona em va confessar un secret, deia així:

Le dones, a les primeres relacions sexuals, no sentim res.... Estic segura que més d'una li dirà al seu company: "No li facis cas, jo moltissim, recordes..." No sentim res perquè som joves, inexpertes, no coneixem el nostre cos, tenim poca confiança amb els homes....

Aleshores, què fem les dones quan, al principi, fem l'amor i no sentim res?

Fingim!

A més, no és dificil.... "Ahaaaaa!" Només cal gemegar una mica, i l'home sempre pica. Els homes estan segurs d'ells mateixos, de la seva potència sexual, que ni tan sols se'ls acudeix preguntar-se: "Estarà fingint?" Perquè fingim?

Per què no se'n adonin que no sabem res... per a no decepcionar, per a afalagar:"Ets meravellós carinyo!"

Ara que us he deixat amb la intriga, companys, us donaré la clau per a descobrir si la vostra parella, durant l'acte sexual, simula o arriba realment al... aquest teme tan espantós que odieu... ORGASME!!! Quina paraula més horrorosa oi... podria ser qualsevol cosa menys el que és en realitat... el nom d'un monstre: "Nen, menj'at la sopa o crido a l'ORGASMEEE!"

Quina és la clau per descobrir si la vostra parella aconsegueix l'orgasme?

Pareu atenció, perquè en aquell moment... les pupiles... TAC! És dilaten!

Dones, aneu amb compte, perquè a partir d'aquest moment, nosaltres el homes ho sabem. Així que si feu l'amor i no sentiu res... fora llums! Foscor absoluta! Ulls tancats! I Déu no ho vulgui que a l'últim moment ell treu una lot: " I Obre els ulls!"

El precusor de la matança de Texas...

Curiosament o no tant curiosa, una de les aficions o rutines que tenim quan anem per aquests móns de Déu, és quan arribem a un poble o llogarret dirigir-nos cap a la plaça de l'esglèsia i/o ajuntament, que acostumen a estar junts.
L'ajuntament, a part de que molt sovint no té cap mena d'intrés ni arqutectònic ni res de res (bé ara sembla que comencen a tenir interessos "judicials"...), no és visitable. No podem entrar i tirar 50 cèntims d'euro i guaitar com s'il-lumina el despatx de l'alcalde, per tant anem cap a l'esglesia (siguem creients o descreguts, tant és). Primer mirarem la portalada i l'arcada, fent-nos els "savis" pontifiquem sobre un gòtic o un romànic (per què la majoria no coneixem més estils) i entrem decidits a veure quines meravelles ens depara el seu interior.
Entrem mirant enlaire, cerquem vitralls i rossetons espectaculars que retratem compulsivament i després les fotos seran una merda per què si ens treuen del botó automàtic de la càmara ja estem perduts (sempre trobarem dos o tres cabestros fent anar el flash a tort i a dret i enlluernant, sants, mares de Déu i esperits Sants i algún creient encara adormit després de la Santa missa).
Rarament entrem pel passadis central, fa respecte i vergonya de que ens mirin, optem pels laterals i aprofitem per mirar els altars dedicats als més variats sants i màrtirs de la comarca.
Doncs jo em trobava en un trànsit d'aquests i justament al final d'un passadis lateral, entre l'altar de sant antoni i el porquet (que tot sigui dit n'hi ha per tot arreu) i el de Sant Pere (que tothom diu com si fós molt llest: Aquest és Sant Pere per què porta la clau...) em trobo cara a cara, amb una imatge tremenda!!! El cor se'm va aturar Déu meu i la melsa que no sé que fa i tampoc no sé que cony es, s'em va quedar aturada uns segons.
Acabava de trobar-me al davant dels meus nasos l'avanpassat d'en Jason (crec que es deia així, el més dolent de la matança de Texas). Jo la pel-licula l'he vist, però hem va fer molta por, alli es mata molt i ben matat, no com altres pel-lícules que t'ho volen fer creure. Sang i fetge cap aquí, budels i feixures cap allà. Però això no és el pitjor, no, a la pel-lícula maten i maten, però tots son adultas (majors de 18 anys).
Al meu davant, tinc la "viva imatge" del TERROR amb un NEN en braços, això serà un INFANTICIDI!!! Pitjor encara un BEBEICIDI!!!
Jo valent i àgil com un llop, faig un salt decidit a prende-li l'eina del mal. L'assasi vol esquarterar l'infant amb un "xerrac" i jo que m'hi barallo per arrabasar-li el pobre nen innocent de les seves urpes.


En aquestes sento que m'estiren el canal dels pantalons i veig a baix, un mossén petit i remenut, amb care de pomes agres que em diu: Vol fer el favor de deixar a Snat Josep tranquil, si no baixa ara mateix, avisaré als Mossos!!! I m'amenaça amb un canalobre de llautó...


















dimarts, 12 de gener de 2010

Pipes salades...

Quan era petit menjava pipes. De fet en menjave moltes, fins que la punta de la llengua em quedava vermella com un pebrot i havia de plegar. Des de fa temps, bastant de temps, hi ha als supermercats pipes pelades... (ahir vaig comprar un paquet). Per una banda està bé doncs així el problema de les peles s'ha acabat (i aixó que jo era dels que les deixava al damunt d'algun lloc o a la butxaca, mai m'havia agradat escopir-les).
Però d'altra banda i probablement ja hi haureu pensat, qui les pela aquestes pipes? El mite de la màquina de pelar pipes, no me'l crec. Ahir mentre menjava pipes pelades em van venir aquests i altres pensament que ara no venen al cas i em vaig imaginar en algun lloc suburvial i/o de pobresa extrema, immenses naus plenes de gent marginal pelant pipes sense parar. El capataç els vigilava per que no se les mengèssin i cada 200 grams de pipes pelades els donàven un got d'aigua.
Abans d'entrar a la cadena de producció els feien rentar les dents i les mans i estava prohibit escopir enlaire. Al final de la jornada cada obrer havia d'escombrar les peles que havia fet i deixar els seus llocs de treball en perfectes condicions per a els següents.
Després de pensar això, vaig anar a la cuina i vaig tornar amb una cullereta de postres. Vaig continuar pensant en altres coses i continuava menjant les pipes però amb la cullereta. Qui sap qui les ha tocades... totes!!!

El meu pare i el Sr. Zane Grey

El meu pare te 80 anys, segons ell tres rals. El meu pare no sap que cony és això d'internet, ni els e-mails, ni els blogs.... El meu pare és un savi....
Avui m'ha dit que, com que te molts llibres a casa (i molts vol dir molts) del gran escriptor de novel-la del viejo Oeste Americano en Zane Grey (un mite al seu temps), doncs bé ara no sap pas que fer-ne, ha decidit anar-se'ls treient de sobre mica en mica.
Jo li he proposat que els vengués i m'ha dit que pel que li donarien no li interessava. Aleshores li he tornat a proposar que els donés a la biblioteca del poble, o a una ONG o similar.
M'ha comentat que tampoc ho veia massa clar. El que estic fent - ha contestat amb seguretat. ja us podeu imaginar que la meva següent pregunta ha sigut: I què cony és el que estàs fent? Els abandono - ha espos tot satisfet. I a continuació s'ha esplaiat en la seva tècnica:
M'ha explicat que gairabé cada dia, abans de sortir de casa tria un llibre, el pren entre les seves mans i el fulleja per recordar els vells temps de quan l'havia llegit i després se l'encaixa sota l'aixella i surt al carrer. Camina dues cantonades i quan arriba a la única "gavina" telèfonica (l'argot familiar és així) el deixa a dins, abandonat. Despres va a donar un vol plàcidament i de tronada a casa passa per la "gavina" per veure si el llibre ja ha volat.
Amb gran satisfacció comprova una vegada i una altra que el llibre ja no hi es. És fabulós! - m'ha dit content -. M'ha continuat parlant de que si jo volia algun dels seus llibres que m'afanyés que aixó el diverteix molt. Ha afegit que sovint te ganes de quedar-se allí per veure qui s'emporta el llibre cada vegada, però no hi ha cap banc per seure a esperar i a més els jubilats no tenen temps per perdre.
Quan acavem la conversa m'ha demostrat la seva preocupació per les enciclopèdies - pesen massa i a més son antigues i segurament el que diuen ja deu ser mentida, els plànols dels paisos ja no son reals, ni tant sols la majoria de monedes existeixen -.
Mentre anava fent les seves cabories ha pres el llibre del Sr. Zane Grey: "la India que queria ser Libre" i m'ha dit: Avui, per tu si que ha arribat la llibertat!!! (tot content ell). Ha marxat amb el llibre sota el braç comentant: Encara que hem sembla que aquest llibre ja li he donat la llibertat més d'un cop allà a la "gavina".... Quan ha marxat el meu pare, la meva mare absent a la converça però amb el radar vent sintonitzat, m'ha explicat que era ella qui agafa els llibres i els tornava a posar a la vitrina!!! XD

dilluns, 11 de gener de 2010

M'he comprat uns pantalons!!!

Aprofitant que estem de rebaixes avui m'he comprat uns pantalons acompanyat de la meva tieta Roser. Entenc que la noticia per si mateixa no us deixarà ni bocabadats ni esmaperduts, tampoc es aquesta la meva intenció.
En aquesta ocasió han estat un texans els escollits. Aprofito per comentar que la meva tieta ha volgut cardar el nas... i quan hem entrat a la botiga ha anat directament a la dependenta a demanar-li uns "taulans", que es la seva pròpia traducció literal de "tejanos"... (ja hem entrat en mal peu).
Be doncs fet aquest petit comentari, ja podem seguir. En el meu afany de ser un "noi" modern, (encara que tinc 45 anys, la veritat sigui dita no ho sembla) he decidit comprar-me uns pantalons una mica a la moda. En el ben entès que sóc modern pelat però no ximple,
he desestimat la posibilitat de comprar uns pantalons d'aquells extremadament amples, 4 talles més grans de la que necessito, que et pengen de l'entrecuix com si anèssis cagat i que vas enssenyant la regatera a tot déu. Sóc modern però no tant encara i la meva regatera no esta a l'alçada d'anar-la mostrant a tort i a dret.
Senzillament he optat per una opció equilibrada. I ja em teniu anant cap a casa amb uns pantalons texans, amb una línia moderna i que es caracteritzen per tenir les butxaques del darrera més avall del que és, o segurament era, normal. Per que ens entenguem, la butxaca comença a mitja galta i s'acaba ben entrada la cuixa.
Quan me'ls he emprovat, he fet atenció a aquest fet, tot preguntant-me a mi mateix el motiu, però sense treure'n l'aigua clara. Deu ser moda, he pensat.... La meva tieta m'ha convençut dient que aquellus teulans en treien 10 anys del d'amunt.
Al arribar a casa he decidit estrenar-los, he de recòneixer que sóc tant i tant modern que ni tant sols espero que sigui ni Pasqua ni Nadal per estrenar una peça de roba.
Així doncs m'ensaco els pantalons i em miro - Caram quin goig que faig - he presumit davant el mirall. I he començat a omplir butxaques. La del davant a l'esquerra, els clinex, per què estic un xic constipat i les mocadorrades son incontrolables, a la dreta el tabac i l'encenedor (totalment incorrecte, per què vol dir que fumo, però ara no ve el cas. I ara bé lo bo, a la butxaca del darrera a la dreta, el mòbil, - Cap dins!!! m'he dit.
Després de caminar uns 25 metres, he entes el per què d'aquests pantalons amb les butxaques tant avall... resulta que la posició, diguem-ne geogràfica del mòbil, de mitja galta del cul cap avall, provoca un efecte molt similar al que notariem si després de cada pas que fem, algú ens donés un copet al cul. Notes una pressió a la galta per la part inferior que si bé al començament t'incomoda - Qui cony em toca el cul!!! - penses, al cap d'una estona ho trobes fins i tot agradable i tentadora. Ja veus...
I per acabar, una anècdota sense laq més minima impòrtancia, la marca dels pantalons és "Cyber Jeans", i no es tracta de fer propaganda, així que els penso donar a la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SCCFF). I es que son una mica Cybernetics aquetus teulans.
I mira que soc modern, però no tant coi!!!

diumenge, 10 de gener de 2010

un menú diferent...

En el sentit més estricte de la paraula, "rutina" és podria definir com la reiteració d'uns fets més o menys periòdicament.
Una de les meves rutines passades era la de dinar en uns "bars de menú" amb una regularitat aclaparadora, dilluns i dimecres un, dimarts i dijous un altre, i un altre... la rutina del que eren uns dinars mes o menys plàcids i tranquils es va trencar en mil bocins. Habitualment mentre dino llegeixo el diari, cosa que segons els metges no s'ha de fer (la meva avia de tota manera sempre deia "que saben els metges!!!").
Tornant al que anava doncs, vaig seure en una taula al costat del que semblava una respectable senyora jubilada. Encara no havia posat el cul a la cadira l'amable senyora en va dir: Bon dia.
Educadament li vaig respondre: Bon dia i bon profit. Em vaig adonar però que la senyora, lluny de dedicar-se als seus afers (en aquest cas una discreta amanida verda) intentava iniciar una conversa. Jo procurava no fer-li cas, ni tan sols mirarme-la per a no donar-li peu al diàleg. Però ella va aconsseguir fer-me aixecar el cap del diari quan em va preguntar: Perdoni, vostè fuma? Si. A més en aquest establiment és permés de fumar.... No vaig poder acabarla frase, ella fent cara de f'astic, mareig i potser vòmits, posant-se la mà al pit em va indicar que a ella li molestava molt, que no podia supurtar el fum. He de reconèixer que vaig estar a punt de dir-li que el millor que podia fer era canviar de bar, però m'en vaig estar. Amb una falsa amabilitat li vaig dir i prometre que aquell dia no fumaria mentre ella fos al local (probablement les altres trenta persones que hi havia dinant no pensaven el mateix). vaig intentar submergir-me altra vegada en el meu diari procurant oblidar la respectable senyora i no vaig aconseguir llegir ni un miserable titular. Vosté llegeix El Periódico? Està molt bé aquest diari. Sense esperar la meva respossta però segura de que jo li tornava a fer cas, per què per segona vegada vaig aixecar la vista del paper, ella va continuar: El Periódico és igual que l'ABC. Una patata va estar a punt de passar pel que en diuen l'altre forat. Sense poder evitar-ho li vaig respondre: Igual... igual... em sembla que no. Però ella insistia en que si, que l'ABC i El Periódico eren iguals i és més, apujant el to de veu em va dir que li havia explicat el seu marit en pau descansi, i que ella continuava comprant l'ABC cada dia de la seva vida, però que en realitat no se l'havia llegit mai.
Dit això i una mica ofesa, va donar per acabada la conversa i es va dedicar a les seves mandonguilles a la jadinera.
Primer em vaig pensar que potser era una sort que si hi havia moltes vidues com ella (que compraven l'ABC i no el llegien) volia dir que sens dubte la raça humana començava a anar per bon camí. I vaig continuar remenant les meves patates amb pollastre... Vaig donar gràcies adéu per qué aquella senyora cardes el camp amb unes cuantes mandonguilles embolicades amb paper de l'ABC.

dimecres, 6 de gener de 2010

La mudança

Hi ha dies, a vegades temporades, que la meva consciència em parla amb la veu més alta del que manen els cànons de l'educació i dels bons costums.
Només ho fa quan la situació és extrema, tant per bé com per mal, i per tant perillosa. Aquest cop, la veritat és que jo feia dies que la sentia, potser setmanes, si fós sincer hauria de posar mesos, i si m'ajusto a la realitat he de dir anys. I ella vinga a insistir. No sé les vostres consciències si son massa emprenyadores, però la meva us ho ben asseguro que es pesadeta de collons...
Finalment però li he fet cas, bo i que ens les hem tingudes a base de bé. Jo a vegades soc una mica curt de gambals i quan no vull entendre les coses no les entenc. El cas és que fa molt temps que la meva consciència m'anava dient:
- Joan ja has pensat en fer la mudança?
I jo fent l'orni. Finalment quan m'he sentit tant pressionat he preguntat, gairabé cridant tant com ella:
- I per què cony vols que balli amb una vaca?
La consciència ha obert els ulls i la boca i m'ha dit:
- però que cony t'empatolles, ara amb això de ballar amb una vaca?
- Home, doncs això que em dius: la mudança... fixa't en la paraula mu... dançc. I doncs que és una "mu que dança"? Una vaca que balla, és ben clar.


La consciència entre d'altres insults m'ha tractat de capsigrany, xipòtil i menja bròquils, m'ha sacsejat el cap i m'ha cridat a ran d'orella:

- Que t'has de canviar de casa collons !!!

I en això estic.

_ Quina sort que no he de ballar amb cap vaca... em fan una por...

dimarts, 5 de gener de 2010

Faula d'un capsigrany

Hi havia una vegada, en un poblet petit d'un país qualsevol, un grup de persones que es divertien amb el tonto del poble, un pobre infeliç de poca intel.ligència, que vivia fent petits encàrrecs i rebent almoines de la gent del poble.
Diàriament, alguns homes cridaven el capsigrany al bar del poble on es reunien i li oferien escollir entre dues monedes: una de mida gran de 50 centaus i una altra de menor mida, però d'un peso.
Ell sempre agafava la més gran i menys valuosa, cosa que era motiu de riota per a tots.
Un dia, algú que observava el grup divertir-se amb el pobre innocent, el va cridar a part i li va preguntar si s'havia adonat que la moneda que triava era la de menys valor. I aquest li va respondre:
És clar que ho sé, no sóc tan tonto..., val la meitat, però el dia que esculli l'altra, el joc s'ha acabat i no podré guanyar més la meva moneda de 50 centaus.
Podria concloure aquesta història aquí, com un simple acudit, però es poden treure diverses conclusions:
  1. QUI SEMBLA CAPSIGRANY, NO SEMPRE HO ÉS.
  2. QUI EREN EL VERITABLES CAPSIGRANYS DE LA HISTÒRIA?
  3. UNA AMBICIÓ DESMESURADA POT ACABAR TALLANT LA TEVA FONT D'INGRESSOS.
  4. (Per ami aquesta es la conclussió més interessant). PODEM ESTAR BÉ I SER FELIÇOS, TOT I QUE ELS ALTRES NO TINGUIN UNA BONA OPINIÓ SOBRE NOSALTRES. PER TANT, EL QUE IMPORTA NO ÉS EL QUE PENSEN DE NOSALTRES, SINÓ EL QUE HOM PENSA DE SI MATEIX.

CONCLUSIÓ: "El veritable home intel.ligent és el que aparenta ser tonto davant d'un tonto que aparenta ser intel.ligent" ...

dilluns, 4 de gener de 2010

Història d'una lletja (basada en fets reals)

Avui a l'estació del tren de Girona esperant per tornar a casa, he divisat una noia, m'ha semblat molt lletja, ho era!!! i no m'he tret del cap la idea de com deu condicionar la seva vida el fet de ser lletja. És evident que un lleig ha de saber fer un sobreesforç per escapar de la seva condició de lleig. Aquesta noia era lletja i grassa i mal vestida. Però sobretot i probablement com a causa i conseqüència de tot el que li genera ser lletja: insegura.

Mireu tots tenim molt ben apresa la lliçó que diu que el que importa ho portem dins. també acostumem a aconsellar que cadascú potencii el millor que té per difuminar els defectes a nivell fisic. també coneixem tot el tipic lleig o lletja amb morro que es veu que lliga molt...

Però quan et trobes un extrem, tot debat s'estimba contra les parets.

La primera reacció en veure-la aparèixer ha set riure (seria molt injust que no ho reconegués), però el que he vist després m'ha donat tanta llàstima que no ha quedat més mofa per fer.

La noia lletja ha aparagut amb dues amigues, mes aviat maques i rialleres i s'han ajuntat amb un grup de nois. Pràcticament semblava que la noia lletja ajudava a les dues amigues que, orgulloses, veien com els nois del grup s'arremolinaven al seu voltant per evitar parlar a prop de l'òrbita de la noia lletja, que semblava aliè a tot plegat. Les dues amigues han optat per presentar-la als nois. Dos d'ells s'han mirat amb cara d'espant segons després de donar-li dos petons amb una velocitat que ni el corre caminos.

Però el pitjor ha arribat amb l'acceleració de la converça de grup. La noi lletja intentava que algú o alguna cosa l'integrés en el grup. Però cada vegada que ella intentava integrar-se en la conversa, ningú li feia cas, més evident es feia la seva inseguretat i més ridiculs els seus posats, que es descompasàven a través del seu cos impossible. Tot i així, ella intentava amagar tot plegat amb una cara de convenciment impassible i una expressió que no ha deixat de vetllar per que es mostres un missatge facial de "m'ho estic passant de conya".

A ningú del grup li semblàven quedar-li ganes de conéixer qui hi havia a dins d'aquella noia lletja, precisament perquè l'exterior destilava complexes i inseguretat per tot arreu. He pensat que la seva condició de lletja l'ha arrosegat a tota la resta de condicions.

M'han vingut ganes de parlar amb aquella noia, però que li diria? Em supera la vessant dramàtica de la seva existéncia, encara que ja sé que podeu estar pensant que segur que no n'hi ha per tant.

De sobte una llumeta ha entrat en el meu cap... ja ho sé: Li diré:

"Ben volguda Noia, rebela't contra el que passa, lluita, corre, riu, parla... Fes el que sigui, però intenta que siguin els demés els que se sentin per sota... per una vegada.

Anims noia!!!

Així doncs li he escrit aquestes mateixes paraules en una nota, un cop escrites he anat on era ella dissimuladament, he llençat el paper als seus peus, ella no s'ha n'ha adonat de la meva acció. Molt educadament li he dit... Perdona noia, t'ha caigut aquest paper al terra, s'ha posat vermella no s'avia si riure o plorar i amb veu insegura m'ha donat les gràcies...

diumenge, 3 de gener de 2010

Jutjar...

Si poguéssim deixar de jutjar-nos els uns als altres i entendrent's una mica millor, la vida potser milloraria bastant.
Jutjem i no volem ser jutjats! No us creieu mai aquells que us critiquen o que jutjen el que feu. Ningú te dret a jutjar... com deia un refrany xines: "Nomes pot jutjar qui ha viscut 100 dies en les vostres sabates".
Sentir-se lliure sense carregues, les coses son importants per un mateix, perquè es un el que creix i es transforma... no els altres, el que et ressona dins et farà caminar.
Ens fem les lleis que ens convenen per cada cas i la nostra anomia resisteix totes les batalles... i si tots fem el mateix vaja conflicte!
Al llarg de la vida, les relacions se succeeixen. No totes són iguals i el grau d'implicació emocional i afectiu que hi posem varia. L'interès el benestar que ens proporcionen, el nivell d'empatia i els afectes que susciten són factors que determinen la implicació.
Amb tot això, hi ha un element que ha de ser comú en totes elles: la incondicionalitat. No hi ha relació que se sostinga si es coarta, es jutja o es limita a l'altre.
La bona salut d'una relació amistosa, familiar, sentimental, etc... depèn de l'abandonament de judicis, exigències i coaccions.
Estar, escoltar, recolzar i acompanyar, no entendre l'altre a través del nostre criteri. Etiqyetem les personas per les conductes que compartim, no ens agraden o no entem.

dissabte, 2 de gener de 2010

Un pas més enllà

Construir somnis, és gratificant, és dissenyar les peces del teu propi trencaclosques.
Ara és l'hora de fer un pas més enllà, de consolidar-los peça a peça, mirants endevant, sense pausa i evitant renunciar a construir somnis.

Els millors dels somnis