un menú diferent...

En el sentit més estricte de la paraula, "rutina" és podria definir com la reiteració d'uns fets més o menys periòdicament.
Una de les meves rutines passades era la de dinar en uns "bars de menú" amb una regularitat aclaparadora, dilluns i dimecres un, dimarts i dijous un altre, i un altre... la rutina del que eren uns dinars mes o menys plàcids i tranquils es va trencar en mil bocins. Habitualment mentre dino llegeixo el diari, cosa que segons els metges no s'ha de fer (la meva avia de tota manera sempre deia "que saben els metges!!!").
Tornant al que anava doncs, vaig seure en una taula al costat del que semblava una respectable senyora jubilada. Encara no havia posat el cul a la cadira l'amable senyora en va dir: Bon dia.
Educadament li vaig respondre: Bon dia i bon profit. Em vaig adonar però que la senyora, lluny de dedicar-se als seus afers (en aquest cas una discreta amanida verda) intentava iniciar una conversa. Jo procurava no fer-li cas, ni tan sols mirarme-la per a no donar-li peu al diàleg. Però ella va aconsseguir fer-me aixecar el cap del diari quan em va preguntar: Perdoni, vostè fuma? Si. A més en aquest establiment és permés de fumar.... No vaig poder acabarla frase, ella fent cara de f'astic, mareig i potser vòmits, posant-se la mà al pit em va indicar que a ella li molestava molt, que no podia supurtar el fum. He de reconèixer que vaig estar a punt de dir-li que el millor que podia fer era canviar de bar, però m'en vaig estar. Amb una falsa amabilitat li vaig dir i prometre que aquell dia no fumaria mentre ella fos al local (probablement les altres trenta persones que hi havia dinant no pensaven el mateix). vaig intentar submergir-me altra vegada en el meu diari procurant oblidar la respectable senyora i no vaig aconseguir llegir ni un miserable titular. Vosté llegeix El Periódico? Està molt bé aquest diari. Sense esperar la meva respossta però segura de que jo li tornava a fer cas, per què per segona vegada vaig aixecar la vista del paper, ella va continuar: El Periódico és igual que l'ABC. Una patata va estar a punt de passar pel que en diuen l'altre forat. Sense poder evitar-ho li vaig respondre: Igual... igual... em sembla que no. Però ella insistia en que si, que l'ABC i El Periódico eren iguals i és més, apujant el to de veu em va dir que li havia explicat el seu marit en pau descansi, i que ella continuava comprant l'ABC cada dia de la seva vida, però que en realitat no se l'havia llegit mai.
Dit això i una mica ofesa, va donar per acabada la conversa i es va dedicar a les seves mandonguilles a la jadinera.
Primer em vaig pensar que potser era una sort que si hi havia moltes vidues com ella (que compraven l'ABC i no el llegien) volia dir que sens dubte la raça humana començava a anar per bon camí. I vaig continuar remenant les meves patates amb pollastre... Vaig donar gràcies adéu per qué aquella senyora cardes el camp amb unes cuantes mandonguilles embolicades amb paper de l'ABC.