Avui a l'estació del tren de Girona esperant per tornar a casa, he divisat una noia, m'ha semblat molt lletja, ho era!!! i no m'he tret del cap la idea de com deu condicionar la seva vida el fet de ser lletja. És evident que un lleig ha de saber fer un sobreesforç per escapar de la seva condició de lleig. Aquesta noia era lletja i grassa i mal vestida. Però sobretot i probablement com a causa i conseqüència de tot el que li genera ser lletja: insegura.
Mireu tots tenim molt ben apresa la lliçó que diu que el que importa ho portem dins. també acostumem a aconsellar que cadascú potencii el millor que té per difuminar els defectes a nivell fisic. també coneixem tot el tipic lleig o lletja amb morro que es veu que lliga molt...
Però quan et trobes un extrem, tot debat s'estimba contra les parets.
La primera reacció en veure-la aparèixer ha set riure (seria molt injust que no ho reconegués), però el que he vist després m'ha donat tanta llàstima que no ha quedat més mofa per fer.
La noia lletja ha aparagut amb dues amigues, mes aviat maques i rialleres i s'han ajuntat amb un grup de nois. Pràcticament semblava que la noia lletja ajudava a les dues amigues que, orgulloses, veien com els nois del grup s'arremolinaven al seu voltant per evitar parlar a prop de l'òrbita de la noia lletja, que semblava aliè a tot plegat. Les dues amigues han optat per presentar-la als nois. Dos d'ells s'han mirat amb cara d'espant segons després de donar-li dos petons amb una velocitat que ni el corre caminos.
Però el pitjor ha arribat amb l'acceleració de la converça de grup. La noi lletja intentava que algú o alguna cosa l'integrés en el grup. Però cada vegada que ella intentava integrar-se en la conversa, ningú li feia cas, més evident es feia la seva inseguretat i més ridiculs els seus posats, que es descompasàven a través del seu cos impossible. Tot i així, ella intentava amagar tot plegat amb una cara de convenciment impassible i una expressió que no ha deixat de vetllar per que es mostres un missatge facial de "m'ho estic passant de conya".
A ningú del grup li semblàven quedar-li ganes de conéixer qui hi havia a dins d'aquella noia lletja, precisament perquè l'exterior destilava complexes i inseguretat per tot arreu. He pensat que la seva condició de lletja l'ha arrosegat a tota la resta de condicions.
M'han vingut ganes de parlar amb aquella noia, però que li diria? Em supera la vessant dramàtica de la seva existéncia, encara que ja sé que podeu estar pensant que segur que no n'hi ha per tant.
De sobte una llumeta ha entrat en el meu cap... ja ho sé: Li diré:
"Ben volguda Noia, rebela't contra el que passa, lluita, corre, riu, parla... Fes el que sigui, però intenta que siguin els demés els que se sentin per sota... per una vegada.
Anims noia!!!
Així doncs li he escrit aquestes mateixes paraules en una nota, un cop escrites he anat on era ella dissimuladament, he llençat el paper als seus peus, ella no s'ha n'ha adonat de la meva acció. Molt educadament li he dit... Perdona noia, t'ha caigut aquest paper al terra, s'ha posat vermella no s'avia si riure o plorar i amb veu insegura m'ha donat les gràcies...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada